Estatut i Finançament: Unitat!

Entre els propers mesos de gener i febrer Catalunya haurà de fer front a dos fets cabdals que marcaran el futur del país en els propers anys.

En primer lloc l’acord de finançament que Catalunya ha de pactar amb l’Estat, un acord que ja arriba massa tard, i on el govern del PSOE ha incomplert de manera reiterada els seus compromisos. En segon lloc la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut.

El passat divendres 19 de desembre ens varem reunir amb la Plataforma pel Dret de Decidir jo mateix i en Toni Morral, alcalde de Cerdanyola i Responsable de Fet Nacional d’ICV.

Des d’ICV varem traslladar a la Mònica Sabata i el Xavier Altadill, portaveus de la Plataforma la necessitat de treballar de manera unitària en la defensa de l’Estatut aprovat per el poble de Catalunya i en l’assoliment d’un acord de finançament just per Catalunya.

Aquesta unitat ha d’abraçar la societat civil, els sindicats i les forcés polítiques del país i no només ha de ser-hi davant una possible situació desfavorable, sinó treballant amb generositat per assolir una posició comuna i sobretot una interpretació comuna de totes les situacions que es produeixin. Els ciutadans i ciutadanes no entendrien que qualsevol acord generés quatre interpretacions diferents i quatre respostes diferents. Farem salat si no som capaços de construir aquesta unitat i fermesa que des d’ICV reclamem.

Toxo

Vint i vuit vots de diferència faran que el sindicat, el meu sindicat, CCOO, giri cap a l’esquerra i sigui més a prop d’una visió organitzativa i de l’estat més federal, sent més fidel al seu esperit fundacional. Aquest són els vots que han permès a Ignacio Fernàndez Toxo arrabassar la secretaria general a José María Fidalgo.

Aquells que vivim a l’esquerra de “l’esquerra” no estem massa acostumats a aconseguir victòries tant transcendents o si més no totals. Ha estat sens dubte un resultat ajustat, que caldrà gestionar en paraules del propi Toxo amb mà esquerra i integrar totes les sensibilitats en una executiva partida per la meitat.

Però aquest resultat té sens dubte una gran virtut. Ha suposat el final anticipat de l’era Fidalgo, el pitjor secretari general que ha tingut mai CCOO, i que Marcelino Camacho històric fundador del sindicat, el definia amb aquestes paraules en una recent entrevista a Público: “Fidalgo no es de izquierdas”. Entre aquests vots de suport a Toxo hi ha gent amb qui he compartit moltes lluites, que també votaven per mi, i que m’han omplert d’orgull de format part de CONC.

Avui vivim una situació de crisi econòmica molt greu, on els treballadors i treballadores necessiten un sindicat que parli clar, que s’oposi a qualsevol retallada dels drets social i que tingui present quins interessos representa, però alhora que visqui en el segle XXI, i sigui conscient que les solucions no passen per criminalitzar els i les immigrants o apostar per l’energia nuclear.

Avui els i les treballadores tenen algú que estic segur que els sabrà representar. El nou secretari general de CCOO, Toxo.

Solidaritat amb el Sàhara Ocupat

Ahir dimecres 10 de desembre vaig assistir a una concentració davant el consolat del Marroc a Barcelona per expressar la nostre repulsa per l’assassinat de dos estudiants sahrauís que es manifestaven pacíficament per exigir la llibertat del seu poble.

En la mateixa data queprecisament que es commemorava el 60è aniversari de la Declaració del Drets Humans, fets com aquests ens demostren la necessitat de seguir perseverant per assolir aquests objectius. El mateix dia que el govern Espanyol feia bandera de la seva aposta per el compliment tant a casa nostra com a nivell internacional, acompanyàvem a la comunitat sahrauí en el seu acte de rebuig i proposta, davant un consultat d’un govern "amic".

El poble sahrauí viu una situació pràcticament límit després més de 30 anys a l’exili. El futur d’aquest poble passa per fer emergir públicament les constants violacions dels drets humans que es produeixen en els territoris ocupats on la pobles sahrauí viu una constant repressió per les forces policials marroquines i una exclusió social brutal que l’evoca a situacions d’extrema pobresa.

Davant d’aquesta situació, i amb més pressió de l’opinió pública podrem potser intentar canviar les relacions que mantenen el Govern democràtics europeus, que s’omplen la boca parlant de drets humans, i pressioni de veritat a les autoritats marroquines, compleixin els acords internacionals de Nacions Unides i avancem d’una vegada per totes de manera decidida cap a la llibertat del poble sahrauí.